FORMA Y ARMONÍA VITAL.

Espacio abierto al juego de relacionar palabras, formas, y colores al ritmo intimo del universo...




GRINYÓ BALLESTER

750  Aniversari   Carta  Pobla  Vinaròs

 José  Córdoba recibe la distinción

 Grinyó Ballester 2016




PRESENTACIÓN 

Arturo  Oliver

Sr. Alcalde, regidors, diputat provincial, amics, vinarossens tots. Bona tarde i benvinguts a l'acte de lliurament de la distinció Grinyó de Ballester a José Córdoba.

         Moltes gràcies per la vostra assistència, una assistència massiva que s'entén si tenim en compte per qui esteu aquí.


         Sempre és cosa agraïda dirigir-te als teus conciutadans, però veritablement encara ho és més presentar a una persona a la que tens una gran consideració i estima, que pràcticament la coneixes de tota la vida per que ha participat en la teua formació i també educació, entoncés la felicitat es multiplica.  Tal vegada resulta xocant que jo amb un camp de treball que està a les antípodes temporals de l'art contemporani, faiga esta presentació, cosa que s'entén si coneixes bé a l'homenatjat. 


Per això en permetreu que faiga públic abans de res el meu agraïment a José Antonio Córdoba Chaparro per haver-me permés que estiga aquí avui, en este homenatge del poble de Vinaròs a la seua persona, homenatge sincerament merescut, i que coneixen el caràcter de l’homenatjat, no es quedarà en una autocomplaença, sinó tot lo contrari, estimularà encarà més si cap el seu treball.


         També aplaudir a l’Ajuntament tan bona decisió.


         No estic en peu per parlar-vos del seu valor en les BB.AA., i dic les BB.AA. perqué el camp de treball, de comunicació i d’expressió estètica no es limita tan sols a una única tècnica con tots sabeu, ha fet pintura, escultura, disseny. És com  l'obra del seu admirat Antoni Gaudí que  no saps on acaba l'arquitectura i comença l'escultura, inclús la pintura. Este concepte de fusió de les BB.AA està per exemple en l'obra de l'exposició que Córdoba va presentar en el Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, escultures on es proposen espais arquitectònics.

         No he pujat a este escenari situat en un emblemàtic i històric edifici vinarossenc per recordar-vos com es sol fer, la seua formació tan a Espanya (Madrid, Barcelona, Sevilla), com a l'estranger. Llocs on entra en contacte amb grans figures de l’art, i amb els corrents i grups d’artistes del moment, amb els quals col·labora i participa.

         Tampoc cal mencionar les nombroses exposicions a sales tant nacionals, com d’altres ciutats d’Europa o Amèrica, com podríem citar el cas de l’exposició del Grand Palais a Paris, la del Palau de la Virreina a Barcelona, la de la Diputació de Jaén, o la dels Palpitos en el Espacio en el Palau de Congressos de Castelló, per no fer-nos pesats.

         No he vingut per mostrar-vos el llistat de museus i pinacoteques que exposen la seua obra. Els nombrosos premis que ha obtingut. Ni tan sols les bones valoracions com artista que ha assolit, com és ser membre d’honor de la Acadèmia Europea de BB.AA., o la menció d’honor de la Societat d’Artistes Francesos, per exemple, i un llarg llistat de reconeixements.

         Allí està l’abundant bibliografia, inclús blogs, que parlen de la seua obra i expliquen l'aportació que ha fet a l’art contemporani espanyol, i els historiadors i crítics d’art que han estudiat el seu treball podrien parlar amb més fonamentació que jo.

         Són premis, reconeixements, homenatges que parlen de la valia del que este any ha segut guardonat com Grinyó Ballester. Un guardó que per obtindre’l fa falta un poc més que un bon currículum professional. Al currículum hi ha que afegir uns valors personals, uns valors socials cap al poble que li fa l’homenatge.

I per aixó, en canvi sí que vull exposar-vos el compromís que José Córdoba ha tingut amb la societat en general i el poble de Vinaròs en particular, des del primer dia que va arribar a ell al 1969 per ser professor del pràcticament estrenat institut, que a les hores no tenia ni nom, era simplement l’Institut. Es pot dir que la meua promoció de batxillerat, la dels anys 1969-1976, el va acompanyar durant la seua primera estança en ell, i per aixó puc parlar en coneixement de causa.

         José Córdoba hagués pogut ser un més dels professors que van passar per ell, dels que iniciaven la seua carrera professional en un institut de poble per anar fent punts. Però no, ell des de l’inici de la seua estància va més enllà de la simple docència i de complir amb les classes. José Córdoba es compromet amb els alumnes amb activitats que avui en dia es diuen extraescolar, unes activitats que entoncés a l’igual que l’institut no tenien ni nom.

         Recordo estar en la seua primera casa del carrer Arcipreste Bono, on es va establir al vindre a Vinaròs, amb la seua dona Angelina, fent estos treballs. Que un professor posara a disposició dels alumnes el seu llar era una cosa impensable, però Córdoba ho feia.

Els treballs en grup promoguts per ell anaven més enllà del temps i l’espai de la classe de dibuix, ja que durant un trimestre del curs per tot el centre es respirava l’activitat.

La promoció de l’alumnat en els concursos de dibuix era també important, i és que a ell no l’importava continuar la docència fora de hores lectives inclús en fi de setmana.

En les classes de Córdoba vam aprendre que hi havia més colors que els de la caixa d’Alpino, que hi havia unes proporcions i unes perspectives, un ritme, i a més a més es podia pintar en els mateixos murs de l’institut, on es va fer un gran mural, es a dir el primer grafitti de Vinaròs.

Inclús que qualssevol cosa rebutjada podia aprofitar per fer art, com és el cas dels retalls de tela, el que després amb els anys s’ha anomenat l’art del reciclatge, tota una visió de futur.

Algunes de estes obres en el 2003 les vam poder vore encara en les parets d'este edifici, i queden per anys venidors amb el llibre “Artistas del futuro”, el qual és part de l’excel·lent ponència presentada en la Universitat de València i que tant bona acceptació va tindre, una mostra més del seu interés en buscar una societat de futur millor mitjançant l’ensenyament als jóvens d’avui. A l'igual que  el «Projecte audiovisual imatge global de producte-coneixement» fet per a l'institut d'Ulldecona

A l'institut els alumnes van vore per primera vegada com treballava un artista, com jugava amb les formes com ell deia. Com traïa uns colors inimaginables, uns blancs, uns blaus, uns rojos, tan característics d’ell. Podíem vore com un quadro, una pintura arribava a tindre tres dimensions. Tècniques completament noves, al menys per l’alumnat, que el veiem crear un dibuix de forma tan fàcil, però no compreníem l’esforç que havia costat arribar allí.

El seu bon fer a la docència portava a que els alumnes continuarem la seua amistat més enllà de les aules, no era estrany que participarà amb ells en moments d'oci, sardinada inclosa si feia falta.

En el meu cas no l’he perdut mai la seua amistat, inclús després d’acabar l’institut es van iniciar nous vincles a través d’altres professors de la universitat, amics comuns, com el cas del recordat i enyorat Ramón Rodríguez Culebras, que ens va ensenyar també fora de l’aula, el valor que tenia el patrimoni artístic dels nostres pobles, o d’Antonio Gascó Sidró, l’amic Tonico, els quals em parlaven mentrés penjaven alguns dels seus quadres per exposicions a Castelló, de la importància de l’obra de Pepe Córdoba més enllà de l’àmbit local que era el que jo coneixia en eixos moments.

Però com no era prou implicar-se tan sols amb l’alumnat José Córdoba es va implicar en altres ambients vinarossencs. Sempre se l’ha tingut quan s’ha necessitat d’ell.

Recordem la seua participació al setmanari Vinaròs, no tan sols gràfica com podem vore a través de portades i il·lustracions interiors, on unes raïes podien formar qualssevol escena, o una mà es convertia en una naixement en el número extraordinari de Nadal.  La seua participació anava més enllà de la pura estètica, els seus articles d’Armonia Vital eren una veritable reflexió de la vida.

Dins de l’obra d’il·lustració gràfica podem citar l’extraordinària edició de Tras sus huellas, amb poemes de la poetessa vinarossenca Encarna Fontanet. Obra que es completa amb Presencias Parciales, la part escultòrica. Nous reptes amb el que Vinaròs esta de darrere fons.

José Córdoba es va comprometre amb les seues escultures per als xiquets de Vinaròs. Una nova visió de la escultura per al gaudiment, com la del que eren les noves instal·lacions del grupo de baix, l’actual CEIP Sant Sebastià, o les del Manuel Foguet, o de la guarderia els Xiquets, la primera de Vinaròs.

Allí està la seua participació en el centenari de la relíquia de Sant Sebastià, però abans també amb la recaptació de fons per la restauració de l’ermita. I és que l’obra de Córdoba ha estat en els carrers de Vinaròs, entre els vinarossencs, des de que en 1974 apareix la imatge de la discoteca Red Poppy, integrant-se en l’arquitectura urbana. Després vendrien més obres, inclús un vehicle a pedals que va recórrer els carrers durant una temporada.

Allí està la seua col·laboració per qualssevol jurat de BB.AA., on sempre ha estat disposat a participar i donar el seu suport des del moment que se li ha demanat. Implicant-se en muntatges d’exposicions i certàmens, moments en els que sempre s’ha vist la seua professional, ponderada, reflexiva i justa opinió.

L’obra de Córdoba ha anat adquirint el color i la força de la llum del nostre poble, especialment en la seua última etapa, colors blaus i vius, plens de llum mediterrània, formes que ens porten el record de les veles dels llaüts, de les gavines, de l’horitzó de la nostra mar com veiem en les últimes exposicions. Podríem citar el cas de Burbujas de Unidad (2013), on de nou es reprén el projecte iniciat anys arrere amb Encarna Fontanet. Un altra vegada eixa fusió entre les BB.AA. Una mostra més de l'amplitud de mires i ansies de coneixement que té el pensament de José Córdoba. Una obra i un artista que té el seu context social i geogràfic, perquè s’ha compromés amb ell.

Peces especialment de gran format, podríem dir murals, per a que tinga cabuda la magnitud de la seua filosofia. I es que les dimensions, les textures, els colors, els ritmes, creen un estil i una obra pròpia i característica.

Una obra que evoluciona seguint el pensament i la visió de l’artista vinarossenc davant el seu entorn i el seu compromís social i de denuncia. D'allí que els estudiosos de la seua obra marquen diferents i complexes etapes en ella.

L’obra mostra la rebel·lió, l’agitació en una persona de caràcter afable i integradora, dins d’un context social i natural de convulsió i injustícia.

Les seues estructures estripadores mostren com el més íntim d’ell surt fora per enfrontar-se amb la realitat social, amb l’entorn a través de la seua pròpia cosmogonia, el seu propi dimiurg, per interrelacionar-se i projectar-se al futur buscant l’harmonia vital. La física i la metafísica, la idea i la sensació, lo tangible i lo intangible exploten per compondre la seua obra escultòrica o pictòrica, o les dos coses a la vegada. Explosió, però harmònica, big-bang, inici pristí, però sempre una gran llum de color al centre de l’obra, com senyal de solució i reconciliació entre els homes i la natura, i entre els mateixos homes.

Encara que tendria tan sols 11 o 12 anys, per tant ja fa uns quants, recordo la seua primera exposició a Vinaròs a l’Oficina d’Informació i Turisme que estava a la plaça Jovellar. Allí vaig entrar amb mons pares als que ell coneixia perqué dins de la seua inquietud quan arriba a Vinaròs enseguida va buscar un forn per coure les peces d’argila de l’alumnat, i que millor que una fàbrica de rajoles, la CEVI, al costat mateix de l’institut.

         En l’exposició davant d’un paisatge, dels que no ha tornar a fer, i és que Córdoba és un artista en constant evolució el que diu molt d’ell al cercar, a l’explorar contínuament noves estètiques i tècniques, així com noves formes d’expressar-se. Bé, tornem al que anaven, davant del quadre explicava les oliveres de la seua terra, de Jaén, de Santisteban del Puerto, que no tenien res a vore amb les de Vinaròs pel seu tipus de cultiu i poda.

         Després de tants d’anys i quan per motius de treball en alguna ocasió vaig per la seua terra i veig les grans extensions d’oliveres, encara recordo aquell fet. Recordo el quadre i l’exposició, i tot l’entorn d’aquell moment. I sí una olivera fa la mateixa funció que la magdalena de Marcel Proust que al mullar-la l’evocava al gran escriptor francés sensacions de temps preterits, vol dir que la til·la que va preparar José Córdoba, en el nostre cas seria el xocolate, per a tota una generació de vinarossencs, ha segut una bona infusió que et porta a recordar una època que de cap manera ha segut un temps perdut, un temps que no fa falta anar a buscar-lo com Prust, sempre ha estat i estarà al nostre costat, al nostre record. I aixó  gràcies a l’excel·lent docent, al gran artista, però sobre tot a la persona que és José Córdoba, per tant aquí està el merescut homenatge que avui li fem els vinarossencs, com docent, com artista, però sobre tot, com diu el nostre himne “com a bon vinarossenc”.


Pepe, Angelina, gràcies per haver elegit fa quasi mig segle el viure a Vinaròs, però sobre tot gràcies per haver elegit ser vinarossencs.




No hay comentarios: